7/1/11

HISTORIA D' UN FRACAS ANUNCIAT

Fa mig any em vaig proposar una altra de les meves fites esportives. Aquesta vegada no era altra cosa que correr una marato, la Marato de Barcelona 2011.
En principi, per molta gent i especialment per algu que ja ha fet diferents curses de muntanya de fins a 100km acabant amb certa dignitat, una marato no hauria de ser res de l' altre mon, pero no hi ha manera. Se m' esta escapant de les mans.

El meu primer intent es remunta a finals de l' any 2005. Empes per l' entusiasme del Yuri de Seattle, i per sortir de l' aillament i claustrofobia que provoca escriure una tesi, vaig comencar un pla d' entrenament ambicios. Potser un pelet massa ambicios. Despres de 7 setmanes d' entrenament progressiu (exponencialment progressiu !) el meu genoll em va aconsellar afluixar, i finalment abandonar. Tal com diuen, "s' ha d' escoltar el propi cos", i a mi, algun lligament em deia a crits que tornes cap a casa.

Soc tossut de mena i a la tardor d' aquest passat 2010 em va passar pel barret de tornar-hi, segon intent. Aquesta vegada la cosa es va estruncar de seguida, trencant-me l' ungla del dit gros i esperant a fer la muda (si, ja ser que aquesta pot ser una excusa barata, pero la mandra, la feina, el fred i la neu tambe hi han ajudat). La marato doncs, es celebrara el 6 de marc del 2011 a Barcelona, i jo no i sere.

Tantmateix, no he perdut el temps. De forma semiconscient, i moltes vegades sense gana, he anat treballant persistentment en un altre objectiu, historicament covejat, i. e.: sobrepassar els 100kg de pes. El primer intent, fallit, va ser fa 3 anys, pero finalment, i despres d' uns quants apats nadalencs consecutius (es nota que tot i la crisi encara vivim al primer mon), els Reis d' Orient d' aquest 2011 m' han abocat l' or, l' encens i la mirra. Tot junt. Segurament doncs, la marato s' haura d' esperar. I es que no es pot matar tot el que es gras !

Per anar preparant el terreny de cara a un tercer intent, almenys mentalment, m' he llegit l' entretingut llibret "Correr per ser felic" de l' Arcadi Alibes. Esta clar que tambe es pot ser felic sense correr, pero aquest conegut periodista de TV3 ha mantingut la felicitat fent mes de 100 maratons, que es diu aviat ! Segons ell, la diferencia entre un atleta professional i un corredor popular es que aquest ultim no es jubila mai ! , i aixi aquest home que surt a la tele ha anat fent les maratons mes curioses del planeta; com la que s' organitza pel desert del Sahara, o sobre la neu de l' Atlantida. De les seves peripecies tambe cal destacar el "Hat Trick", o 3 maratons en 3 caps de setmana consecutius, que despres va superar amb el "Repico", o 5 maratons en 5 caps de setmana consecutius !! Quin divertimento, no ? :)

Un vell proverbi maratonia diu : "una marato es una cursa de 12 quilometres a partir del quilometre 30". Vist aixi, la cosa sembla mes assequible, som-hi doncs !!

3 comentaris:

  1. Som-hi doncs!
    (vés passant que ara t'atrapo...)
    :-)

    ResponElimina
  2. Bon dia!

    Sóc aquí fruit de la casualitat.. tot buscant una xarxa de blocs (o blogs) en català on inscriure el meu un tant especial... he trobat després de molt cercar la xarxa de "blogscatala", al afegir el meu a la secció de "personals" m'han aparegut tots els d'aquesta temàtica i m'he decidit a fer una ullada.

    Quina sorpresa! parles de la Marató de Barcelona 2011! veig que t'agrada l'esport.. i he pensat que seria bo compartir la meva experiència de l'any passat.

    No practico esport pràcticament mai (si ho sé, hauria de practicar més..) no obstant aquest passat any 2010, una amiga meva (tampoc practicava esport amb regularitat) em va entabanar perquè anessim a la Marató de BCN per la Mercè, vaig accedir, vam pagar la preinscripció, vam anar a buscar els dorsals i aparentment tots semblaven professionals.

    Total que va arribar el dia i vam anar allà a Montjuïc, ens vam llevar ben d'hora ja que no som de Barcelona, i vam veure tothom molt motivat, clubs d'atletisme, de triatló, decatló.. vaja vam pensar, però on ens hem ficat? però ja era massa tard per marxar.

    Primer van sortir els professionals a tret de pistola i després tota la massa de persones (un munt! potser 10 mil? jo tenia el dorsal 8mil i pico...). Vam saludar l'alcalde Hereu, quan encara teníem un buf de respiració, és clar havíem acabat de començar!. Tothom anava a tope i nosaltres sense haver entrenat ni un sol dia!

    Total, vam arribar sense parar al 2n kilòmetre, i eren 10... a partir d'allà ja vam anar caminant ràpid i accelerant quan ens trobàvem amb aire, tot i així hi havia més gent com nosaltres. Valia la pena només per veure tota l'eixample sense cotxes... i la guàrdia urbana per tot arreu, animant-nos, perquè ens havíem quedat enrere amb els no preparats. La gent del carrer era molt receptiva i comprensiva, i quan vam arribar al final, l'últim sprint, ens van animar els atletes que ja havien arribat, va ser molt emotiu.

    Resultat final, ferides als dos peus per dur unes bambes que m'anaven petites, unes agulletes increïbles que hem van durar 2-3 dies i una lliçó: no he de fer cas a la meva amiga!

    No obstant a tu et desitjo moltíssima sort! segur que fas un bon paper :)

    ResponElimina
  3. M'he equivocat! no era la Marató, era la Cursa de la Mercè he estat dubtant.. jaja. Bé ja queda demostrat que no estic gaire immersa en el món del esport, fora de veure els partits de Barça... Ho sento!

    ResponElimina